24 horas y jaipur

Sense adonar-te'n 24 hores a la India poden ser lo mes intens de la teva vida. Aixo es un no parar, i pa q t hagas una idea, aqui va una cronica:
Ahir despres de visitar el Taj a Agra, vam anar a dinar a Cal Tony, un restaurant d'un indi amb un nom tipical hindu. Entre koftas, massalas i lassis, se'ns aconsta aquest iaiu amb la seva "tenda" a cuestas. L'home te un jardi de flors i fa perfums artesanals. Al cap de 5 minuts el Marc i jo ja feiem olor a totes les flors del seu jardi i li haviem regatejat el preu d'una ampolla d'aroma d'opi (promocion 2x1 i te regalo una de loto).


Despres vam anar a visitar el fort de Agra q en teoria es gratis amb lentrada del Taj, pero na de na! aqui el guiri es guiri i lo paga todo! pero la vena catalana va aflorar i ho vam visitar per fora i au!
Per tornar al hotel vam llogar un cycleriksaw, era un altre iaio. Jo no confiava molt amb la seva forca pero el Marc si. Quan portava 10 metres pedalant va apareixer un altre colega iaio i a mi m va fer cambiar de cycleriksaw "same price same price". OK. El meu tenia mes fondo i anavem uns metrillos endavant del Marc, i sorpresa meva quan m giro i.. tachan! aqui el tenim! el nou ofici del Marc, conductor d'autoricksaw! jajajaja! i el meu que m veu riure i diu, ala! ara condueixes tu! jajaja!, si, si, molta gracia.. 2 minuts pedalant en plena pujada i de com vaig comencar a sentir "dame una P", como? "dame una R", "dame una I", "dame una N""dame una G una A una O y una S", "PRINGAOS!" Per sort vaig ser capac de sentir el que l'aturdiment del sol no m deixava veure i vaig deixar de petalejar. Nens, no us hi volgueu dedicar mai! Vam acabar pagant 10 rupies als iaius per haver-los portat un rato, vam deixar que cobressinuna comisio d'uuna tenda a canvi d'anar a mirar una mica, i ala, caminant cap a casa que aquest no s'aguanten els pets.

Un cop a l'estacio coneixem un indi que flipa quan li diem que no quedaven bitllets i que anem a 3a. Diguessim que 3a aqui es igual a: 5 o 6 persones assegudes on teoricament en van 3, motxilles a sobre el cap, a sota els peus, gent asseguda pel terra amuntonats, i crits, molts de crits a cada estacio. Jo crec que criden a les maletes, no vaya a ser que no sentin que baixen i es quedessin dins el tren. Pobretes.

El tiu viatjava en primera, pero buenu nosaltres per seguir en la linea, vam xuparnos 5 hores de les bones amb els seus recurrents retards. Sempre et queda pensar que aixi si que coneixes a fondo un pais...

Ja sigui pq li vam fer per pena o gracia, vam fer bones migues ell i avui ens ha convidat a esmorzar a casa seva. Molt autentic. Mhan ensenyat tots els albums de boda de la mare, germana, germa i algun parent llunya, molt macu i molt tradicional tot. Ens han donat te i galetetes, ens han ensenyat la seva tenda de sucs i la seva pedra per fabricar hachis (aqui m entes com deuen ajudar al seu fill a milan). Una pregaria familiar, i amb el bindi al front i la pulsereta al canyell, m anat al palau de la cuitat, aqui us deixo uns raconets alucinants, mentre les hores sengueixen passant.